Frederic Sánchez Muñoz, flautista

Sobre Frederic Sánchez Muñoz, flautista

En aquesta gran secció he de pretendre ser concret i resumir d'una manera eficient tot el què vull dir per tal de donar una impressió acurada al visitant de com soc. Bé, ho intentaré! Em dic Frederic i toco la flauta. Si voleu més informació envieu un mail a wifarefa@hotmail.com i us contestaré encantat! Au va, bromes a part... Sóc un jove flautista (això de jove vist des d'ara el 2009) que enguany finalitza els estudis de Grau Superior de Música a l'ESMuC. Tocar és l'únic que he tingut des de sempre. Vull dir; està molt bé posar aquí una frase super trascendental del tipus: "Sense música no hauria pogut trobar el sentit a la meva vida" o "la música fa que comprengui la inevitabilitat dels afers del cosmos". La música mola molt, això està clar i que sóc un motivat de la vida també m'arrisco a dir-ho. Ara bé, he de ser sincer amb mi mateix i dir que, per mi, la música és quelcom que he tingut des de sempre, que m'he trobat i que, senzillament, mai ni m'he plantejat la seva existència. El meu pare és flautista amateur i des de que jo no era ni persona ja m'estaven posant música (allò de que Mozart incrementa el potencial intel·lectual dels nadons en el meu cas és mentida!). Per mi, agafar el cap de la flauta i bufar-lo (deixant-lo ben emplenat de les conseqüents engrunes de pà "bimbo" i nocilla o, en el seu defecte, salami) era un dels millors jocs que hi havia. És com quan imites al teu pare que s'afaita, doncs jo també ho feia tocant. Aquest fet m'ha condicionat molt perquè determina com visc la música. La visc com si fos la "nova nintendo" que et regalen de petit i no pots parar de jugar tot el dia, fins i tot encara que et fagi mal el cap. Això em passa a mi, sempre m'estic "tocant a sobre" i sóc incapaç de tenir la flauta a les mans i no fer alguna "tonteria garrafal", com ara pujar d'octava tots els passatges possibles tocant-los el màxim de fort quan m'avorreixo. Després d'aquest primer contacte, potser esteu una mica espantats! Bé, no sé que fer per esborrar aquesta impressió! Suposo que cada músic coneix la música a la seva manera. La meva és aquesta i els problemes amb els què em trobo són derivats del dia a dia. Molts cops s'em fa difícil estudiar la flauta (que és un tub amb unes quantes claus, que donaria el què fos perquè tingués més claus i sonés com un violí o un violoncel) i no caure en la rutina o en la monotonia. Per trencar-la, per trencar aquesta vessant més "snop" que pot oferir la música clàssica m'agrada fer concerts i, en els mateixos, intentar jugar! No hi ha res millor que, en un concert, fer-li un piano súbito al teu company i que aquest respongui a l'acte, imitant-te!! Pot haver-hi alguna cosa millor en aquesta vida que fer una fermata súuuper llarga i que els teus companys entenguin perfectament quan es surt de la mateixa? O picar-te amb el company del costat a veure qui pot córrer més en un passatge que posa accellerando? O veure com molts dels companys tenen els ulls negats per l'emoció del moment! En fi, aquets detalls ho compensen tot! Fins i tot que la flauta sigui un tub! Benvinguts!!